TANQUEM LES NUCLEARS?

El debat s'ha revifat els últims temps, sigui resultat dels acc/incidents de Fukushima o de l'elevació de costos energètics actuals i previsibles.

Es molt fàcil i senzill oposar-se a l'energia nuclear de fissió (per veure la de fusió caldrà esperar molt, atès que la tecnologia militar no hi sembla interessada, sinó tot s'acceleraria). Sobren raons per considerar-la altament perillosa en cas d'accident, impossible de desactivar al final de la vida útil i complicadissima de gestionar en residus. Utilitzar-la comporta, sobretot, una hipoteca molt pesant per generacions futures.

I d'hipoteques prou que en sabem. Estem encara pagant el periode de carència, és a dir, els interessos, de la que van suscriure els nostres rebesavis a finals del XIX. Carbó abundant i barat, tecnologia en creixement exponencial, naixement de la societat de consum i creixement de la població urbana van ser el marc ideal pel crèdit de riquesa concedit amb pagaments que durant dècades van ser gairebé imperceptibles o com a molt, assumits com " els mals menors del progrés". Però com moltes hipoteques venudes massivament els últims anys, les quotes van creixent ràpidament i el desfogament enganyós de l'inici, esdevé asfíxia. I l'amortització accelerada del capital és impossible. El crédit draconià assumit fa més de cent anys és la llosa pesada a l'esquena d'aquesta i vàries generacions.

Doncs bé, l'atenuant de desconeixenca intencionada o no (que es venguéssin locions antipolls per nens amb DDT als nys 50 és només un exemple) d´èpoques passades, no té cabuda dins l'acceptació d'una font d'energia com la nuclear de fissió. Sabent possitivament que inclús els residus d'baixa activitat- i parlem de guants d'operari, per exemple- seran perillosos durant segles, estem acceptant que la humanitat i tot el planeta haurà de suportar aquesta càrrega durant moltes generacions.

Ara bé, la simplificació consistent en exigir la desaparació inmediata d'aquesta font d'energia i la seva substitució per renovables és entre ingenua i demagògica. En la meva opinió, per aquestes raons:

-Si bé els accidents relacionats amb aquesta energia -cal admetre que ben pocs-produeixen un impacte important, tan físic com sobretot mediàtic, es tracta d'un sistema molt més segur i controlat que molts altres sectors energètics i industrials. Tant de bó la indústria química o d'extracció de matèries primes, per citar dos exemples, dispossesin d'un sistema de control tan ferri i establert a tot el món. L'impacte d'un accident en una central és molt important en espai i temps, però no més que catàstrofes químiques com Sandoz a Basilea o Union Carbide a Bhopal. Chernobyl va provocar una sensació de perill molt important, però molt sovint ens oblidem que els pitjors desastres nuclears van succeir sobre dues ciutats japoneses, de manera intencionada i a on avui hi viu gent.

-La capacitat de generació d'una central nuclear (1 GW de mitjana) i sobretot la seva estabilitat de suministre son, avui en dia, difícilment sustituibles en un contexte industrial en el que cada vegada més cal seguretat i qualitat energètica. És usual asimilar energia amb la llum que ens arriba a casa per fer girar la rentadora i veure la tele, però no recordem que els equips informàtics d'arreu que fan moure el nostre món digitalitzat no poden permetre ni la més mínima interrupció o desviació en la seva alimentació.

A Espanya, la capacitat generadora és d'uns 95,000 MW, quan les necessitats mitjanes són aproximadament la meitat. Un 21% ve d'energia eòlica, punt que ens converteix en líders, i només un 8% de nuclear. Tanmateix, aquest últim percentatge és el que permet aquesta estabilitat que encara cap renovable és capaç d'oferir. El cicle combinat de gas, cada vegada més abundant, és una bona opció com a suministrador d'energia estable o "backup", però encara cal molta més inversió en aquest àmbit (26% actual).

-Que tanquem totes les nuclears europees no evitarà que paissos en desenvolupament instal.lin les seves pròpies, amb el dret legítim que tenen d'arribar al nostre estàtus de confort i benestar. Igual que vàries centrals nueclear franceses s'arrengleren devant la frontera amb l'"antinuclear" Alemanya, podem tenir en pocs anys varis reactors acumulats en les costes mediterrànees del Magreb, per no parlar de països com Xina i Índia. A tots ells, inmersos en plena explosió de desenvolupament industrial demandador de molta energia, se'ls hi presenten dues opcions que hauiriem de tenir presents: o obtenir suministre nuclear o de carbó, molt abundant encara.Considerar que les fàbriques del sud de Xina i els servidors centrals de Mumbai poden funcionar amb fotovoltaica i eòlica és completament irreal.

-Finalment, plantejar una retirada de les nuclears passa per establir un full de ruta clar i definit del canvi de paradigma energètic. Sobretot consistent en passar d'un model centralitzat a un distribuit. De grans centres generadors allunyats dels usuaris (en aquesta trampa s'ha caigut inclús en fotovoltaica) a generar en petita escala a prop del consum. Però també en interconnectar, bescanviar, interactuar. Que a Espanya la capacitat d'intercanvi d'energia elèctrica amb França no superi el 3% del total és alarmant. Només establint sistemes de xarxes completes, on l'oferta i la demanda s'equilibrin dinàmicament, podrem respondre a les necessitats socials i econòmiques de manera robusta i fiable. Així, la generació passa a ser un element més , i per tant, poden prendre decissions encaminades a evitar que continuem signant hipoteques en blanc domiciliant les quotes als nostres nets.

Però per tot això falten, naturalment, voluntat política i sobretot econòmica. Però també voluntat popular per tal d'assumir equipaments generadors d'energia (molins de vent, plantes de cicle combinat, poligeneració i biomassa, termosolar, geotèrmia) molt més propers, i véncer la de vegades injustificada cultura del "no".

Carles Moreno